Hi ha tota mena de nivells de virtualització; des d’una carpeta que engabia un programa com si fos l’arrel de tot, fins a una assignació de processador, memòria i dispositius per a proporcionar tots els recursos d’un ordinador real en forma d’aplicació.

Nosaltres utilitzem la virtualització «completa» principalment a tres escenaris:

• L’aïllament de programari privatiu, com per exemple versions antigues de Windows o programes en els quals no es pot confiar.
• La separació de la màquina real de tot el programari, per a fer més fàcil la futura migració de sistemes entre màquines físiques.
• L’assaig de programari o característiques en un entorn preinstal·lat que es restableix cada vegada que l’engeguem.

I solem utilitzar «contenidors» quan compartim recursos disponibles al complet (RAM, disc, processador), dedicant la separació de contenidors a una separació de serveis, és a dir, un contenidor per servei en comptes d’instal·lar multitud de programari en un mateix entorn operatiu.

Per això tenim creats els assistents de virtualització Matromu, Matromus i ctctl.